Portes

Mentre el cos inmens d'aquella au lluent
emprenia el vol desde l'infern de la meva ànima
vaig asseure'm tristament devant la eterna soledat
i vaig sentir la vanitat dels versos
rebregant les meves vísceres i,
poc a poc,
omplint-se de l'esència del meu pobre bategar,
baixar pels braços per sortir,
lleugers,
entre el pols nerviós de les meves mans.
I en el punt de contacte entre les descàrregues elèctriques de la meva angoixa
i el blanc vel de la meva imaginació,
s'anava creant un món,
una realitat on la eternitat,
nua,
esdevenia un mode de vida
i no la vana cerca o la sed
de l'home que es perd en el desert.